Rosor, rosell, rosella; tombarella

En Guido, rabassut i capficat, recorria amb el seu nas de pardal i amb unes alicates les costes Frígies, Normandes i Cassiques, caniques i taulons, en busca d'una notícia fresca com un pollastre recent esparracat, nu i calb. Ell ja coneixia la notíca, però la volia fresca, de viva veu, bou, vaca Boulens i vaixell Boulens, Bolinyaqui Clémens Boulens Doroteîn. Va trobar-se amb un pastor mut, alat i castany, que va resultar ser una persona molt bona, bou, vaca Boulens, vaixell Boulens, Bolinyaqui Clémens Boulens Clemenceau. A dalt d'un far de la costa de Groxos i Reimena, en Guido somreia enamorat de nou, bou, vaca Boulens, farcell Boulens, Raca Boulens, Frontinyaqui Clémens Boulens Tutusaus-Boulens Badajoz. Ai, per fi sols, nena... Oi? Eh? Vinga, va, bou Pep, vaca Boulens, fill d'en Darío Gracias por Haber Venido, oi?, va, Boulens, vaca Boulens, tinent Boulens, tots plegats. Resaven. Resaven i resaven i un d'ells portava un pa, i una llonganissa, i una mica de mermerlada, i bolets, i pellofes i mugrons torrats, sucats en vi i cervesa. Bou, nena, vaca-bou, nena, vaca Boulens, traca-bou, nena, Boulens Rafalet Brú-Mortens Boura; vaca-bou, nena, traca-bou. ¿Com la vols de gran aquesta ponzella, així va bé?, es preguntava tothom constantment, consternat, constantí, constant-ou, vaca, vaca-bou, bou Boulens, Déu n'hi do Boulens, oh, oh, ou, bou, traca-bou, bou, vaca Boulens, tinent Boulens Aiaiai.

Allà hi havia una pagesa sola, boula, que, guarnida amb tota mena de penjolls i restes d'animals difunts, s'animava visiblement als ulls de Déu, i Déu s'animava, al seu torn, i feia que totes les criatures de la Terra s'animessin i ballessin plegades. El fonoll els contemplava com un pare extasiat, cofoi amb la seva filla ballarina, brillantina; i la mare plorava d'alegria i de tristesa a dalt d'un arbre acompanyada dels seus sementals, que penjaven com ocells, renocs i barba-plens, davant d'aquell bé de Déu, i Déu, bellugant els melucs, ensenyava les vistoses cuixes gegants i romanes, com dues columnes de pernil dolç, samguinari, i l'ona expansiva de cada natjada que es donava a si mateix feia ondular la carn de l'omnipresent com un mar tempestuós. I Déu va veure que això era bo. Es va fer de nit i va tornar el dia. Segon dia: calia comprar pebre, llet, llardons, ous, ou, vaca-bou-Boulens, nena-Boulens, Aiaiai nen-bou, traca-bou-nena, bou-bye-bou, Baulens i Boulens Valentine. ¡There was a time, nena, there was a time when frogs and bears were born together to be the new dinasty of univers invaders, using bears to produce frogs' sweat by wraping them with their body's heat! Marrocs i maragdes coronaven la teulada del piset. El piset, al seu torn, coronava la teulada del senyor del bigotet, que, al seu torn, presidia la junteta, petiteta, de veïns petitets i veïnes de tamany normal, standard. Era molt mono veure-li el bigoti de bon matí. Era molt tonto veure-li el bigoti de bon matí. Però la millor de les seves qualitats és que era un tros de pa. Peu, pau, pou, trou, soun, blou, cou, Boulens..., rata-bou, va, veu, viu, ve, va de Boulens, laca-traca-maca, Boulens, Coulens, nena, vaca-Boulens, nen-nena, va de bou, ve de Jou, tou, raca-Boulens, Crêperie d'en Xocolat, trperí de Rocomac, triqui-bou, nena-vaca, i un cistell amb pasta gansa, traca-bou, vi, va, vine, coi de nena-Boulens, Capataz. Proun, vaca-treus, vaca-bou, vaca-Boulens, punt i prou.

L'escorxador i la dama (el capellà)

Tot d'una, baixant per la muntanya, se li arrissaren els cabells. Tenia por. Tenia els cabells arrissats. Baixava per la muntanya i la por els hi havia arrissat; tot d'una. Va comprar una filoxera gran, que és una màquina de cosir monyons quan es tanquen, s'obren o es tanquen. Decididament, no era agradable. En Brutus no era la persona més indicada per aquesta feina, per donar-li color, forma i color. ¿Portes coses? Sí, en portava.

¡Anem, anem, au, va, corre, quina por, el que no s'ho faci mirar! Quins nervis... En Wins Nervis Neville, ple d'angoixa, no parava d'ensopegar amb la filoxera que havia comprat, la qual, sens dubte, el feia pensar en tot el que havia passat. ¿Què havia passat? Plantegem-ho des del principi. Tutus Marphal, agent i escriptor, havia entrat a comissaria  a les dotze i quaranta-tres minuts. Havia agafat l'ampolla d'aigua del comissari, tot era fosc, portava un paper a la butxaca, hi havia un ventilador encès, i havia deixat l'ampolla del comissari, tot era clar, damunt de la taula de l'emissari. L'emissari i el comissari eren amics; es feien. No pas massa, però els dos sentien una simpatia natural l'un per l'altre. A la una i trenta-vuit minuts, Réverends Marphal i Josep Maria Estorah havien trobat l'ampolla d'aigua sobre la taula del comissari i l'havien col·locada sobre la taula blau-cel de l'apotecari, entre la làmpara i l'estoig. ¡Valga'm déu, quina va ser la sorpresa de l'emissari quan va trobar l'ampolla del comissari sobre la taula blau-cel de l'apotecari! A la una i quaranta-cinc minuts exactament. Prosseguim: L'emissari, el comissari i l'apotecari havien anat a veure el bibliotecari i li havien donat l'ampolla d'aigua, i ell l'havia col·locat sobre la taula del fons del menjador. Dia rera dia, es parlava de tots aquests aconteixements al poble, era tema d'esmorzar, de dinar i de sopar. ¿De dinar i de sopar? Sí, de dinar i de sopar. Sí. Fi.

La guineueta i el camell (el capellà)

Corrien anys maldestres. Fora bo de recordar que, a pesar de les penúries, el gos Carles ja era batxiller. Els pares d'en Cromos, la Natxa i l'Incrémens, buscaven la manera de tenir un fill professor, un fill Mare. Els fills Mare, mal m'està el dir-ho, són fills de mala mare i de pare destre i intel·ligent, i de germana jirafa, que antigament habitaven la regió del Coxos Mundi. A la llarga, mica en mica, a poc a poc i lentament, s’aixecaven les muntanyes a l’horitzó, i el sol, com col·locat amb els dits, s’ho mirava amb un somriure plàcid i benèvol. «Lloca, lloca», sonava el bufar del vent a través de l’espessor dels boscos. Un cul nu s’aixecava darrera de les muntanyes, immens i colossal, fent gala d’una cua llarga i minuciosament guarnida i empolainada, i neta; molt neta. I llempant. Fina. Fi.

Origen

"Tumitumà" ve dels temps del Pons, on una cicatriu, ¡guspira enlaire!, fou engendrada i/o vingué d'una ciutat on tota la gent duia unes robes rares, estranyes, inversemblants, com de l'imperi otomà, "tumitumà". Llavors tot era fosc. Només unes sandàlies de plata fosa foren prova de l'amor de Josafat i Escarlata, i, en comitiva, tot de nans estrafolaris transitaven pel passeig com si, en comitiva, fent com qui no vol la cosa, volguessin la cosa. Tot era rar, enrarit, rerefacte. I un noi de panxa estable, pell "en mano", s'adormí vora el foc d'unes mares grans, d'unes mares d'un tamany considerable. "Tumitumà". I en aquell temps, vora la platja, en ple estatge, una filigrana d'amor sobreeixí voluptuosament en una natja blau cel d'un àngel voluptuosament engendrat per una natja blau marí. I tots cridaven: "ai, ai, tumitumà, tumitumà, quins temps los nostres", cridaven amunt i avall pels carrers de l'Alfaguara morisca.