Origen

"Tumitumà" ve dels temps del Pons, on una cicatriu, ¡guspira enlaire!, fou engendrada i/o vingué d'una ciutat on tota la gent duia unes robes rares, estranyes, inversemblants, com de l'imperi otomà, "tumitumà". Llavors tot era fosc. Només unes sandàlies de plata fosa foren prova de l'amor de Josafat i Escarlata, i, en comitiva, tot de nans estrafolaris transitaven pel passeig com si, en comitiva, fent com qui no vol la cosa, volguessin la cosa. Tot era rar, enrarit, rerefacte. I un noi de panxa estable, pell "en mano", s'adormí vora el foc d'unes mares grans, d'unes mares d'un tamany considerable. "Tumitumà". I en aquell temps, vora la platja, en ple estatge, una filigrana d'amor sobreeixí voluptuosament en una natja blau cel d'un àngel voluptuosament engendrat per una natja blau marí. I tots cridaven: "ai, ai, tumitumà, tumitumà, quins temps los nostres", cridaven amunt i avall pels carrers de l'Alfaguara morisca.